Entrevistem l’Álvaro Domínguez, un dels jugadors més fidels en la història del CF Alella. El porter posa el punt final a la seva etapa al club després de 12 temporades.

En la situació de futbol actual, on gairebé neixen més equips que jugadors, resulta difícil trobar a persones que es mantinguin fidels a una mateixa entitat esportiva durant tota la seva etapa de formació. Aquest és el cas de l’Álvaro, porter i entrenador al CF Alella durant més d’una dècada. Concretament, va ser la temporada 2007-2008 quan l’Álvaro Domínguez va entrar a formar part del club. La darrera ha estat l’última lliga que ha disputat com a jugador.

– Què et va fer fitxar pel club?

De petit, amb 4, 5, 6 anys, no m’agradava gens el futbol, però era un apassionat del Barça. Jo en aquella època em dedicava a l’hípica. Un dia vaig tenir un gran ensurt amb el cavall i immediatament ho vaig voler deixar. A l’escola tots els meus companys sempre jugaven a futbol al pati, i jugant amb ells sempre i veient el Barça, al final em vaig tornar un apassionat del futbol. Li vaig comentar al meu pare que volia ser porter, ja que quan veia el Barça sempre em cridava molt l’atenció Víctor Valdés pel fet que es vestia diferent de la resta. El meu pare no tenia gens clar que jo jugués a futbol i menys de porter, ja que jo era un nen a qui li costava molt caminar i tenia dificultats per relacionar-me amb els altres. Ell tenia por que els companys d’equip no m’acceptessin o es burlessin de mi, però les meves ganes i el no parar d’insistir van fer que la meva mare em portés una tarda del mes d’octubre de l’any 2007 a entrenar. Vaig estar al principi dues setmanes amb els benjamins, nens de dos anys més que jo, i després vam formar el prebenjamí entre nens de l’escoleta i de la meva edat.

– Què ha fet que hagis apostat sempre per quedar-te a l’Alella i no marxar a altres clubs?

El sentir-me sempre estimat i valorat al club. Especialment pel Joan Vidal. Ell em va veure el dia que vaig arribar i sempre, sempre ha estat al meu costat per tot allò que he necessitat des del dia que vaig arribar fins ara.

– A nivell personal, què t’ha ensenyat el CF Alella?

Com he comentat abans, jo era un nen que tenia dificultats de relació i em costava caminar. L’Alella m’ha ensenyat a superar-me a mi mateix i anar cap a endavant.

– Quin és el moment més màgic que has viscut al club?

El dia que vaig debutar amb el primer equip. Jo sempre anava a veure el primer equip de l’Alella als partits de casa amb el meu avi des que vaig arribar el club. Era un 30 de gener de l’any 2016 al camp del Llavaneres. La situació del primer equip no era la millor i l’actual director esportiu Toni Palao es feia càrrec de la plantilla de forma interina. Aquell dia el seu porter es va posar malalt i el Toni va fer una trucada d’emergència al meu pare dient-li que no tenien porter. El resultat d’aquell dia no va ser el millor però jo vaig estar molt feliç de debutar amb 16 anys, ja que era un moment que havia imaginat durant molt de temps i aquell dia es va fer realitat.

– Quin ha estat l’entrenador que més t’ha marcat i per què?

Afortunadament tots els entrenadors que he tingut excepte algun m’han marcat molt en positiu, i potser sembla que ho dic per quedar bé, però és cert. Si he d’escollir un em quedo amb el Christian Tomás, l’actual entrenador de porters. Ha estat cinc anys entrenant-me i, quan ell va arribar al club, jo tècnicament no tenia ni un quart de l’habilitat que tinc ara. Ell m’ha fet créixer i desenvolupar-me com a porter i sempre ha estat al meu costat. El Christian per mi és com un germà gran.

– El partit que mai oblidaràs per la teva gran actuació és…?

Era un 22 de febrer de l’any 2015 i jo era cadet de primer any. Aquell dia tocava rebre a La Llàntia al camp de l’Alella. Recordo que va ser un partit que als 5 minuts ja el perdíem per 0-2 i els vam remuntar fins al 3-2. Més tard ells ens van fer l’empat a 3 hi ha l’última jugada de tot el partit es dóna una situació d’1 contra 1, jo contra un rival. Ell em fa un primer xut, jo l’aturo i, estant jo a terra, ell a porteria buida torna a xutar i jo des de terra poso el peu com a últim recurs i aturo la pilota amb el peu. Després d’aquestes dues intervencions un defensa meu va anar a rebutjar la pilota i sense voler va cometre penal. L’àrbitre va dir que xiularia el final del partit un cop llençat el penal, jo em vaig llençar a la meva dreta, vaig blocar la pilota i al moment es va acabar el partit. Nosaltres aquell any vam acabar la temporada mitja taula i La Llàntia un punt per sota nostre.

– Aprendre a ser titular i suplent t’ha aportat valors positius? Em refereixo a si el fet de compartir minuts amb companys és un aprenentatge positiu.

Sí. És bo tenir un company de posició que l’aporti competència ja que això t’obliga a esforçar-te i donar el màxim de tu. Si ningú et pressiona, això pot fer que et relaxis als entrenaments i més sent porter, que és una posició molt fixa. També va molt bé per veure quines coses bones pots aprendre d’ell.

– L’Alella està canviant cap a millor? En què ha millorat el club?

El Club Futbol Alella ha millorat molt en tots els sentits respecte a com estava l’entitat, tant institucionalment com esportivament, quan jo vaig arribar el 2007. Abans el CF Alella era un club amb deutes, unes instal·lacions pèssimes i només hi havia un equip justet per cada categoria. Era impensable que algun equip de l’Alella pogués guanyar una lliga, com està succeint en els últims anys. L’ajuntament va fer una bona feina canviant els vestuaris el 2010, ja que els antics que teníem eren d’unes condicions lamentables. També ha sigut molt important el canvi de directiva que va haver-hi al començament de la temporada 2014/2015. Van fer que el club ja no estigués en deutes canviant una sèrie de coses, van canviar totalment la imatge del club i van fitxar a dues persones que jo considero que han estat claus en tots els èxits del CF Alella: l’Angel Bonilla i el David Sánchez. Especialment gràcies a ells han vingut molts més nens al club, han fet que molts nens vulguin estar a l’Alella i se sentin orgullosos, quan abans érem un club del qual la gent es burlava.

– El moment més complicat quin ha estat? Com el vas superar?

No tinc un moment específicament complicat. Em quedaria més amb any molt difícil, que va ser la temporada 2012/2013. Jo era infantil de primer any i tenia 12-13 anys. Era el primer any de futbol 11 i per mi va ser molt difícil. Molts jugadors venien nous al club, uns eren els que es quedaven per fer el seu segon any d’infantil i la resta ens havíem d’adaptar al futbol 11. Aquell curs en general no va haver-hi un bon ambient al vestuari, tècnicament no érem un bon equip i els entrenadors no van saber treballar el grup. Vam patir molt aquell any quedant últims amb tan sols 1 punt aconseguit contra l’Atlètic de Masnou a casa.

– A quin company sempre tindries al teu equip?

Per sort sempre o quasi sempre he tingut molts bons companys d’equip, els quals s’han convertit en amics. Si m’he de quedar amb un company especialment, em quedo amb el Bruno Bachiller. Ell va ser company meu de porteria la temporada 2013/2014, quan jo venia de viure un any molt complicat la temporada anterior. Havíem sigut ja bons companys d’equip la temporada 2011/2012 i ell més tard es va fer porter. Sent companys de porteria vam fer una relació magnífica, millor impossible. Pel fet de ser porters, sempre estàvem junts als entrenaments i sempre estàvem els dos contents i gaudint. Tots dos ens desitjàvem el millor, no només pel bé del grup, sinó perquè ens teníem molt afecte. Era impossible fer enfadar el Bruno. Tot i que ara no ens podem veure molt, sempre que ens fem ens donem una abraçada molt forta.

– Si et dic CF Alella, què sents?

Jo per l’Alella sento amor. Sempre m’hi he sentit com si fos a casa, ja que la gent aquí sempre m’ha estimat molt i m’ha fet sentir especial.